La meva experiència amb l'ANGLÈS (2/3)

[Per continuar al minut 10:32 en el video.]

És amb prou feines una quarta part, no arriba ni a una... una cinquena part, potser. Ara no me'n recordo de memòria. Però realment, això. Un percentatge molt petit de les paraules de l'anglès d'avui en dia realment tenen un origen germànic. Com veieu, més de la meitat de les paraules venen o del llatí o del francès, d'acord? El llatí és senzillament perquè és una llengua que ha tingut tanta influència, sobretot en l'àmbit europeu, doncs des de l'època dels Romans que realment a... a totes les llengües d'Europa el llatí hi ha entrat d'alguna manera o altra. I el francès, doncs, hi ha entrat... tot i que el francès, òbviament, també té origen llatí. Però directament des del francès, totes aquestes... tot aquest vocabulari ha arribat a l'anglès degut a la conquesta de Gran Bretanya per part dels Normands, d'acord? Durant l'edat mitjana. I això, van estar tant de temps allà els Normands que òbviament les llengües es van barrejar moltíssim i l'anglès va adquirir moltíssim vocabulari francès. I doncs per això hi ha tants cognats, no? Tantes paraules que s'assemblen entre les llengües romàniques i l'anglès. I això, l'anglès no només ha perdut gran part del vocabulari germànic original que tenia, sinó que, a més a més, ha perdut gran part de la complexitat gramatical. Realment, avui en dia, les inflexions que pot fer el vocabulari anglès són molt... molt petites. No hi ha ni gènere gramatical, d'acord?

No tenim masculí i femení per a les paraules normals (substantius), com pot ser en català, que sí que tenim masculí i femení. I tampoc no hi ha pràcticament casos gramaticals, a diferència d'altres llengües germàniques com l'alemany. Bé, dic que no hi ha casos però sí que hi ha el genitiu, d'acord? La marca del genitiu, que és la S, per indicar possessió. I també és veritat que en els pronoms personals doncs s'ha conservat un... uns certs casos, no? Segons la funció gramatical de... en la frase, pots referir-te a tu mateix com a “I” o com a “me”, no? Això, realment, són doncs variacions de... segons els casos gramaticals. Però a part d'això la majoria de paraules no poden patir inflexions, d'acord? I no només no hi ha aquestes inflexions de gènere o de casos gramaticals, sinó que fins i tot una mateixa paraula pot ser utilitzada com a diferents categories gramaticals, no? Tenim per exemple un verb com és “talk”, que vol dir parlar, i que es pot utilitzar com un substantiu, no? “A talk”. No? Per exemple. En aquest cas això és una xerrada, no? Un discurs. I veiem com la mateixa paraula pot ser utilitzada com a substantiu i com a verb. I realment un verb com aquest, com “talk”, que és regular, pot agafar molt poques formes. Realment hi ha aquestes quatre formes que veieu aquí, no hi ha més possibilitats. El que sí que pot fer és, òbviament, doncs combinar-se amb verbs auxiliars per formar doncs altres temps verbals, però per si sola, aquesta paraula, doncs no pot tenir més formes que aquestes que veieu aquí. Els verbs irregulars com a molt tenen una forma més, d'acord? Però aquí s'acaba la cosa. Clar, això si ho comparem amb el català, o el castellà, per exemple, doncs hi ha una gran diferència, no? Això, òbviament, fa que l'estudi de l'anglès, pel que fa a la gramàtica, doncs sigui relativament senzill, d'acord? La gramàtica és bastant fàcil d'entendre sobretot si ja vens d'una llengua indoeuropea. Entenc que, òbviament, si la teva llengua materna és japonès o xinès, ja pot ser senzilla la gramàtica anglesa que és molt difícil igualment aprendre(-la).

Hi ha una altra característica de l'anglès, molt curiosa, que a mi m'agrada molt, que són els “phrasal verbs”, d'acord? Tots aquests verbs que, afegint-hi una preposició, doncs canvien totalment el seu significat i que realment tenen un gran ús en el dia a dia, en la llengua més col·loquial, i que crec que li donen molta riquesa a la llengua. I fins aquí potser us ha quedat la impressió que estic dient que l'anglès és molt fàcil. Bé, per començar, no és fàcil perquè sempre aprendre una nova llengua no és diferent* (difícil), i precisament l'anglès no té cap altra llengua que s'hi assembli moltíssim, d'acord? De manera que mai és fàcil aprendre l'anglès.

I té una gran complicació, té un gran problema, l'anglès, que suposo que ja estareu pensant en el mateix que jo, i és la pronúncia lligada amb la ortografia, d'acord? El sistema d'escriptura anglès és nefast, d'acord? I això dificulta molt doncs l'aprenentatge correcte de la pronúncia de les paraules, d'acord? Aconseguir pronunciar realment bé les paraules que tu aprens en anglès, perquè tu veus una paraula escrita i realment no pots saber, o costa bastant saber com pronunciar-la si no l'has sentit mai abans. Per exemple aquí tenim aquestes tres paraules com poden ser “through”, “though” i “thought”, i es pronuncien de maneres molt diferents i en canvi s'escriuen de maneres molt semblants. I això realment és un... una gran complicació pels aprenents d'anglès, porta molts mals de cap. I realment jo crec que haurien de buscar alguna manera de fer el seu sistema d'escriptura més consistent.

I un altre tema que influeix molt en el fet de que pronunciar l'anglès de manera correcta sigui difícil és la varietat de dialectes que hi ha. Òbviament, l'anglès, avui en dia es parla a molts llocs diferents del món. Ja només, per exemple, a Gran Bretanya mateix, només dins de la mateixa illa, que és el lloc original de l'anglès, diguéssim, ja hi ha moltíssim dialectes diferents. Però a part d'això tenim l'anglès britànic, l'anglès americà, l'anglès australià i altres varietats de l'anglès, i per tant, tu, com a aprenent d'anglès, fàcilment acabes estant exposat doncs a totes aquestes diferents varietats, i acabes tenint un poti-poti, com diem en català, una barreja de... d'accents i de dialectes al cap, que realment tu no saps com pronunciar les paraules. A mi em passava molt amb una paraula tan senzilla com és “aigua”. Mai sabia com pronunciar-la perquè l'havia sentit de tantes maneres diferents, havia sentit “water”, havia sentit “water”, havia sentit “water”, havia sentit tantes varietats diferents que realment és que no sabia com dir-la, d'acord? I això amb aquesta i amb moltes altres paraules que el meu cervell feia com una barreja, buscava el punt mig entre totes les diferents possibilitats que havia sentit. I a part no va ajudar el fet que jo vaig començar aprenent, en teoria, anglès britànic, d'acord? A l'escola i a les acadèmies. Però després, quan jo vaig començar a utilitzar l'anglès, doncs, on-line, la majoria de l'input que vaig rebre va ser anglès americà. I això també va fer, doncs, que hi hagués en el meu cervell encara més barreja entre diferents maneres de pronunciar les mateixes paraules. I per tant a vegades, no? Faig les... les T, entremig de la paraula, molts cops les faig com els americans, no? Per exemple aquesta paraula, la dic “better”, “better”, no? Realment, com amb una R catalana, “better”, però a vegades el meu cervell canvia el xip i dic “better”, no? Realment dient la T, la T (pronúncia correcta). I realment per mi això ha estat un problema significatiu a l'hora d'aprendre l'anglès perquè no em vaig decidir per un dialecte en concret, sinó que anava rebent diferents inputs, i realment el meu cervell els barrejava tots. I per això, avui en dia, doncs tampoc tinc una pronúncia excel·lent, tot i que no és dolenta. Però no tinc una pronúncia excel·lent perquè, això: u, tinc el meu propi accent català/castellà, òbviament, i després doncs també el fet d'haver tingut, doncs, inputs de tants dialectes diferents de l'anglès m'ha afectat. I també, pel que fa a la pronúncia, la fonètica de l'anglès és més complexa del que sembla, i això a classes d'anglès o a cursos d'anglès no t'ho expliquen. I això és una cosa que he vist últimament... que he descobert últimament pel meu compte, i és per exemple la gran quantitat de vocals que hi ha en anglès. Ara mateix no recordo el nombre exacte, us ho posaré aquí en pantalla, però em sembla que hi havia uns catorze o quinze sons vocàlics, incloent diftongs, d'acord? I realment és al·lucinant i això, realment, si t'ho expliquen, no? Si t'expliquen “mira, tenim tots aquests sons diferents i es pronuncien d'aquesta manera per separat”, doncs ajuda a poder pronunciar millor els sons. I això és una cosa que a mi mai m'havien explicat, i que últimament ho vaig descobrir i vaig dir “ostres, ara entenc moltes més coses i realment puc apreciar molt més les diferències entre certes paraules”. Per exemple, jo, fins i tot quan em vaig treure l'Advanced, el C1, no diferenciava aquestes dues paraules que us posaré aquí, d'acord? “Reach” i “rich”, no les diferenciava. Per res. Per a mi sonaven igual. Jo deia sempre “rich”, bueno* (bé) “rich”, d'acord? Amb la R anglesa, “rich”. I per a mi era una I i ja està, no hi havia cap diferència. I de mica en mica, no? Sobretot amb alguns... ... amb alguns problemes de comunicació amb... em va passar per exemple amb la paraula “beach” i “bitch”, per exemple, doncs vaig acabar adonant-me doncs que sí que hi havia diferència. Però a mi realment cap professor d'anglès en cap moment em va dir “escolta, vigila que aquestes paraules es pronuncien de manera diferent”. I això és una cosa que més endavant doncs he hagut d'anar intentant fer aquest canvi en la meva ment, i intentar anar canviant aquestes I que són una mica diferents, no? Que són una mica més curtes. I això, intentar anar fent aquest canvi. Però realment, canviar una llengua, canviar la manera de pronunciar una llengua quan ja la parles de manera fluïda és molt difícil, és molt difícil. De manera que ho he aconseguit fins a cert punt. I també, això, com que jo vaig aprendre dialectes diferents de l'anglès, vaig estudiar l'anglès en diferents dialectes, doncs també, això, tenia una barreja, i últimament el que intento és més centrar-me en el dialecte americà. No és que m'agradi més però és el que... crec que és el que més s'assembla a com jo parlo, d'acord? Perquè és el que més he escoltat, és el que més he sentit. I per tant últimament el que intento és, doncs, intentar això, que... sonar el màxim americà possible, o apropar-me el màxim possible a la... a la fonètica americana. Ho aconsegueixo fins a cert punt, òbviament. Perquè com us dic, ja tinc realment la llengua al cap, ja està gravada, no? Certes paraules estan gravades d'una manera i realment costa molt canviar doncs aquests costums.

I bé, en definitiva l'anglès és una llengua amb la qual mai he tingut especials problemes, d'acord? Mai és* (ha estat) una llengua amb la qual m'hagi encallat molt.

Això també, òbviament, va molt lligat al fet de que no és especialment complicada i que a més l'input que tens d'anglès doncs és eh... doncs enorme, no? Vulguis que no, a través de... no sé, de l'Internet, de pel·lícules, de videojocs, doncs acabes rebent input d'anglès. És impossible evitar-lo, avui en dia. I també viatjant. I per això doncs no és una llengua que m'hagi costat especialment aprendre. I òbviament també l'he estudiat durant moltíssims anys. Amb altres llengües, per exemple, m'he trobat amb que em costa trobar materials útils, no? Que s'adiguin al meu nivell, per poder veure on-line, però amb l'anglès realment hi ha de tot, avui en dia, de manera que és una llengua que en aquest sentit és molt agraïda, no? Perquè fàcilment trobes materials interessants per... per poder consumir. I a part també és bastant fàcil trobar gent que la parli amb qui poder practicar-la.

A part, com he comentat en algun vídeo, jo ara mateix estic treballant unes hores en una escola com a professor d'anglès, (però)...