Isabel de Galceran: Capítol 6
VI
Aquí acabava el meu amic la narració d'aquest episodi de sa vida. Qui avui el fa públic ha sabut quelcom de més que creu convenient publicar.
La ira de don Pau no es veié satisfeta amb el canvi de domicili. Cada volta més capficat per la idea de sa deshonra, i deixant-se portar de la més deplorable passió, condemnà sa muller a no veure ja més ningú de fora casa i a no poder esmerçar sos sentiments en sos fillets, que tancà dins d'un col·legi.
L'afligiment de la mare que es veu tan cruelment separada dels fills de son cor, i l'exaltació que degué produir-li la injustícia amb què es veia condemnada a viure en la més trista soledat per la més vil i infundada calúmnia, ben aviat van acabar amb la raó de la malaurada Galceran.
Pocs jorns després l'hauríeu vista a Sant Boi, presa de la més estranya follia. Portava sempre, dins de son gipó, un grup fotogràfic de sos dos fills (noi l'un, noia l'altra), formosos i de distingides faccions, que feia més simpàtiques el caient trist de llur mirada. La malaurada boja es passava hores i hores contemplant, amb el cap baix, aquell retrat, que petonejava i tregava amb llàgrimes constantment, sense descloure els llavis, sense respondre a res sinó per signes. A trenc d'alba saltava del llit, obria la finestra, i, darrera la reixa, els cabells estesos, els ulls esfereïts, el nas més blanc que son rostre de cera, les mans forcejant els ferros, començava a cridar: —Mentida! sóc innocent! Tot és una calúmnia, tot! Calúmnia, Armengol! calúmnia i res més! — El vent s'enduia aquests crits de dol pels immensos espais del camp on es perd la veu humana, i, passada l'excitació nerviosa, requeia donya Isabel en ses quietes melangies.
Quant al meu amic, no havia pogut seguir a la vila, ni suportar el trasbals que a tants cors produí sa impensada imprudència. Condolgut per l'ensopiment de vergonya en què caigueren sos pares, desacreditat allí per a exercir la carrera, capficat dia i nit per la ignorada sort de sa pobra amiga, desitjà la mort, i entrà a l'exèrcit i la cercà amb afany inútilment.
Un jorn, cinc anys després d'aquella feta, arribà amb son regiment a Sant Boi, d'on havien eixit els carlins una hora abans. Aprofitant la parada, entrà a visitar la bogeria. De sobte n'eixí tot groc, els ulls esgarriats tan abstret que ni s'acomiadà de la persona que amb la major complaença li havia ensenyat l'establiment. Un cop a la porta, mirà a un i altre cantó, i es dirigí vers un bosc que d'allí s'albirava.
— Senyor, perdoneu-me!—exclamà. I no havia retrunyit el tret del seu revòlver, que caigué rodó a terra per a no aixecar-se'n mai més.
