Isabel de Galceran: Capítol 5

V

Rebudes les més ingènues confessions de ma part, informat punt per punt de tot el que m'havia dut a fer aquella atzagaiada, el meu pare prengué el determini d'anar a casa l'Armengol. La casa era plena de gent: tots els aduladors de l'home polític, tots els manifassers de la vila, es trobaven allí. Ningú no els atenia, ningú no els rebia ni en feia cas; però ells no per això baixaven l'escala. Apoderats d'una sala de l'entresol, s'estaven en rotllets, fumant, escopint i comentant en alta veu, i a la manera que cada u tenia per convenient, el que s'havia esdevingut. Anaven a oferir-se, segons deien.

El servei travessava els rotllos atrafegat, collint al pas tot el xàfec de suposicions gratuites, de comentaris errats, d'injúries i calúmnies, que eixien d'aquelles boques desatentades.

Quan mon pare aparegué, hi hagué una suspensió momentània, després un esclat de xiu-xius a cau d'orella; i, en veure'l que s'encaminava cap al primer pis, brillà en tots els rostres aquella rialleta llastimosa amb què les males ànimes celebren l'enfonsament de la reputació envejada.

— On va, aquest infeliç? —van exclamar més de quatre.—¡Potser sí, que es pensa que farà combregar don Pau amb rodes de molí, pobret!

— Ja el pentinarà bé!

— Ja li posarà les peres a quarto!

— Ja li explicarà quantes fan cinc!

— I quins amics! — deia un altre, parlant, com és de pensar, no per ell ni pels altres, que així ho feien amb tot i ésser entrants de casa, sinó pel meu pare, que en res havia mancat a don Pau ni a ningú. El meu pare, en travessar les peces del primer pis, no topà amb ningú d'aquella família; però un desordre complet de roba i capsetes escampades per les cadires, que semblaven esperar col·locació dins de baguls i maletes que al pas es veien, denotava ben bé el propòsit d'una marxa pròxima.

El criat, que acompanyava el pare, trucà amb els nusets dels dits a la porta de l'escriptori de don Pau, qui no trigà a obrir. Però, en veure son amic d'algun dia, es posà al peu d'aquella, va fer un signe al criat perquè se'n tomés, i, una volta aconseguit aquest desig, encès d'ira i amb accent ple de reconcentrada energia, manà al meu pare que fugis de sa presència.

Aquest, coneixent el geni arravatat de l'hereu Armengol, encara que no es mogué, adoptà el partit de no contrariar-lo ni d'humiliar-se massa, puix sabia que l'oposició l'exasperava i que la humiliació exagerada l'encenia potser més encara. Res millor que conservar una actitud digna i proposar-li un mitjà indirecte per a entendre's. Per això indicà a l'ofès la conveniència de suspendre per unes quantes hores tot judici sobre el que havia succeït i permetre-li una assentada quan son esperit hagués recobrat la calma, o que almenys li donés permís per a escriure-li llargament si és que se n'anava a fora.

— Ni l'una cosa ni l'altra — respongué bruscament don Pau.

Però aviat, i com cedint al desig irresistible de desfogar son enuig, afegí:

— Què en trauríem? Vostè no em convencerà, ni em rescabalarà del descrèdit que sobre el meu nom ha caigut.—

I, dient això, avançà instintivament, cedint pas a mon pare; cosa que aquest no deixà d'aprofitar per a intemar-se a la cambra.

Un pic es van trobar dins i veié el pare més calmat l'hereu Armengol, s'esforçà a persuadir-lo que tot el meu acte restava reduït a una lleugeresa, a una indiscreció deguda a ma poca edat, a una deplorable criaturada, desposseïda de tot antecedent, de tota intenció deshonrosa. Però, lluny d'aconseguir son objecte, observà el meu pare que, a mesura que anava relatant detalls en mon descàrrec, l'Armengol s'acalorava més i més.

— Sap qui és un criatura? —exclamà aquest.— Vostè, vostè, ho és; i fins a un extrem que me'n faig creus. I acabem d'un cop; perquè vostè em posa en un punt tan alt de desesperació, que ja quasi no em puc contenir. ¿Què significa que tractés, la meva senyora, de mostrar al fill de vostè el que guardava en aquell calaixet? No ho sap, el que hi guardava? Doncs jo sí, que ho sé: hi guardava una carta meva, rebuda ahir mateix, en la qual jo reclamava d'ella que reformés sa conducta. Ella mateixa, en presentar-me jo sobtadament la nit passada, l'ha treta del calaixet a què vostè es refereix, fingint-se pura, honesta i fidel i ofesa per mi, i demanant-me explicacions, com si jo fos el culpable.

— Bé, i, fins aquí, ¿què veu, vostè, contra el meu fill? —saltà el meu pare, enardit per l'amor que em duia.—El meu fill no anava errat: la senyora de vostè volia manifestar-li el que pensava i aconsellar-se amb ell: res més.

— I ¿quina dona descobreix tals coses a ningú que no sigui el seu amant? Vostè està cego: vostè no veu que tot el que em diu corrobora perfectament la delació que jo vaig rebre per anònim a Barcelona. L'amic que m'escrivia…

— Un amic mai no amaga el nom.

— Un amic de debò ho fa tot, per salvar a qui estima. L'amic em presentava l'amant sota unes senyes que convenen per complet amb les del fill de vostè. Ara ho veig ben clar.

— Home, per Déu!, no sigui temerari: el meu fill no és tal amant, ni ha fet altra cosa que una criaturada.

—Una criaturada! una criaturada!— exclamà dolorosament don Pau acotant el cap i encreuant les mans. — ¡Una criaturada amb la qual tota la vila coneix l'adulteri i els seus autors…

—No: això es deu a vostè, que ha comès la de tirar amb l'arma…—

En sentir això, don Pau es sobreexcité d'una manera espantosa: prengué sobtadament la pistola que tenia damunt la taula escriptori, i, apuntant-la contra el pare, l'obligà a eixir, sota l'amenaça de fer amb ell el que volgué fer amb mi abans.

Tot fon inútil: don Pau tenia l'amor propi ferit, es conceptuava deshonrat als ulls de tota la vila, i no hi havia raó ni mitjà que fos prou a esvair la preocupació que el cegava. El meu pare, amb tota la raó que desitjar-se pugui, va haver de passar per l'afront de veure's tret amb aquelles amenaces, i d'aguantar, mig plorós, mig enrabiat, les mirades de mofa que li endreçaren els conveïns en travessar la sala de l'entresol.

Oh maleïda lleugeresa, la meva!

Quant a la bona, a la pura, a la pobra víctima cabdal de la meva indiscreció, res més no n'he sabut.

Aquell mateix jorn es veié obligada a deixar la vila per sempre més, acompanyada de son marit i de sos fillets, fent camí cap a Madrid, on des de llavors ha viscut la família Armengol.