Isabel de Galceran: Capítol 1

Capítol I

Jo estava en una situació extraordinàriament excepcional. Després d'uns quants anys d'Universitat, que és com si diguéssim després d'haver contemplat el panorama de la vida social en tota la varietat que homes i llibres ofereixen a qui per primera volta els mira, em trobava amb un títol d'advocat a la butxaca, enterrat a la vila en què vaig néixer, sense que cap client vingués a trencar el repòs ensopidor del meu flamant escriptori.

Encara mos ulls no s'havien reconciliat amb la rònega aparença d'aquelles parets que altre temps estimava coralment; encara ressonava en mes orelles el remoreig d'una vida de teatres, acadèmies, balls i billars; encara la follia dels pocs anys (¡en tenia vint-i- un!) em capgirava el cervell; quan, tot d'un cop, del banc de l'aula em vaig veure enlairat al setial del defensor, havent de revestir tots mos actes d'aquella gravetat i prosopopeia que en les petites poblacions, més que en lloc, s'exigeix dels homes de carrera.

Recordava el meu últim examen, i em preguntava interiorment si aquells tres senyors que jo tenia per catedràtics havien estat potser tres jutges destinats a condemnar-me a l'exili en què em trobava. Els diaris de la capital em portaven el ressò de mil veus estimades a les quals jo no podia respondre; i quan, després d'abrusar l'esperit en llur lectura o en la d'algun llibre benvolgut, sortia de casa desitjant inflamar algun altre esperit, trobava sols la fredor gelada de l'ignorant satisfet o de l'encaparrat jugador d'ofici.

Com altre Faust que es deleix per ésser feliç a tot preu, jo mirava esverat a tots cantons per si descobria la petjada d'una sort propícia. Malgrat que em pesés l'exercici sobtat de ma professió, l'hauria emprès amb gust, no hagués estat sinó per distreure'm d'aquell avorriment; però ningú no creia prudent fiar-me encara la sort dels seus interessos, i el meu despatx restava ignorant tot secret que no fos el de mon contingut dolor.

Mos pares, d'altra part, no podien mesurar el que valien els meus esforços ni comprendre l'abast de la meva desventura. No havia vist el món sinó per un forat, és cert; però ells encara l'havien vist menys. Contents de llur sort, acostumats a la tranquil·litat impertorbable d'aquella vida rutinària, no aspiraven a res més, ni podien comprendre el que jo enyorava. Jo havia contemplat amb amor el remorós onejar d'una mar sempre variable, i ells sentien sols la poesia de la immutable quietud d'un llac.

—Espera't — em deien : — ja en vindrà, de gent. Els primers passos sempre són difícils: després… tindràs més feina que tots els altres advocats de la vila. —

Però jo veia passar dies i dies com segles, i cada nou jorn sentía minvar l'esperança i créixer l'enyorament.

Ja no us parlo de fins a quin punt influïen en aquell malestar les mesquineses de mos conveïns; que no pretenc pintar-vos la societat d'una població curta a la vista d'un jove que ha petjat altres centres on el raquitisme no té tanta ufana ni l'exclusivisme pot gallejar tant, mal que encara hi gallegi un xic massa: desitjo sols mostrar-vos l'estat del meu esperit i les causes que més immediatament em feien enutjosa aquella vida. Qui hagi passat per igual situació podrà, sense esforç, recordar-la amb tots aquells brodats i dibuixos que jo li escatimo perquè prou que els hi darà la memòria per poc fidel que li sigui.