Per què ens costa iniciar projectes personals i no abandonar-los aviat

Potser alguna vegada t'ha passat que tens una idea per a un projecte,

ja sigui començar un podcast, escriure un llibre,

aprendre a tocar un instrument o obrir un canal de YouTube

i es queda en això, en un projecte que no acabes de fer mai.

O potser arriber a començar-lo, et frustres i ho deixes molt aviat.

En aquest video vull parlar d'això i de què hi tenen a veure uns coets,

una llibreta guixada, el David de Miquel Àngel

i això, sigui el que sigui.

Jo vaig decidir obrir aquest canal de YouTube al gener d'aquest any.

Però feia molts i molts mesos que hi donava voltes.

Com a mínim des de l'estiu. I dins del meu cap

vaig trigar tant perquè volia fer-ho bé.

Em passava hores i hores llegint articles i mirant videos sobre

com gravar i com editar,

quin enfocament donar-li a un canal de YouTube perquè funcioni...

SPOILER:

tot això ja ho sabia fer. M'Hi dedico. Treballo fent videos per a la BBC

i el canal de YouTube és una part molt important de la meva feina

i ens va prou bé.

Aleshores, què estava passant?

Doncs no fa gaire vaig ensopegar amb un terme que no coneixia

però que li va donar nom a això:

la paràlisi per anàlisi.

Boom.

I això no només es dona a l'hora de començar un projecte. També pot passar

quan has de prendre una decisió important, per exemple.

Potser recordeu d'altres videos la Bea de la Pava,

que és una bona amiga i companya.

Ella acaba de començar un canal de YouTube sobre música

i m'explicava això:

En el cas dels projectes personal hi ha una forma molt fàcil

de combatre aquesta paràlisi: Fes-ho. Comença.

Osigui, què pot passar si comences a escriure contes, per exemple,

i els primers són un xurro?

Només hi ha una cosa

que podria anar malament.

I aquí va la segona part del video.

Imagina't que ja ho tenim. Hem començat el nostre projecte,

el que sigui, i ara ve la part més complicada,

com a mínim per a mi. Jo he començat moltíssimes coses

Com t'he ensenyat abans, tinc quadres fets amb esprais,

tinc gravats, tinc poemes, tinc aquest

saxo de bambú que li vaig comprar

al tio que els fabrica en una paradeta de Shoreditch...

I què m'ha passat sempre?

Que ho he provat, he vist que soc molt dolent

I ho he deixat.

I sobre aquest fet, poca gent m'ha obert tant els ulls

en tants pocs segons com aquest tio:

Ira Glass. És un monstre de la ràdio i la tele

d'Estats Units. Val la pena escoltar-lo.

Quan comences una cosa i veus que no ets prou bo com voldries

és perquè tens bon gust.

I si persisteixes podries arribar a fer-ho com vols.

Ara, val la pena dedicar-hi l'esforç? Doncs depèn.

S'ha de decidir en què vols invertir el teu temps.

Però si decideixes que sí, que ho vols intentar i que vols persistir,

hi ha un paio que també és molt inspirador en aquest sentit.

Es diu Matt d'Avella.

Recomano molt el seu canal de YouTube.

I té un sistema curiós i molt estricte.

Li diu la Norma dels 3 anys. I es resumeix en que amb tot el que fa,

amb tots els projectes que decideix iniciar,

es fa la promesa de no deixar-los fins que passin tres anys.

No importa el que passi o com li vagi, són tres anys persistint

i després avalua la situació.

Té un video boníssim on ho explica, us el deixo aquí dalt

i també a la descripció per si el voleu veure.

Tres anys és molt de temps, però la idea de plantejar-se

un període fixe, encara que sigui més curt,

i marcar-se uns objectius i, sobretot, comprometre's amb un mateix,

crec que pot ajudar molt amb allò que deia l'Ira Glass abans.

De fet amb el grup de música que tenia a Barcelona

vam aplicar aquest sistema sense saber-ho.

Vam estar a punt de deixar-ho al setembre del 2013

i vam dir "nois, fem un any a tope i a veure què passa".

Potser ho deixem o potser surten coses bones.

I al cap d'un any estàvem a punt de publicar el nostre primer disc

i vam continuar.

Abans d'acabar només volia dir que

deixar les coses a mitges està bé.

La frustració està bé.

No ens hem de sentir malament per provar coses

i decidir que no és lo nostre.

I esforçar-te moltíssim durant molt de temps fent una cosa

no t'assegura l'èxit.

I els discursos que diuen el contrari són tòxics.

Però començar projectes és molt maco

i t'aporta moltíssimes coses que no es mesuren amb diners ni amb repercussió,

i només per això crec que ja val la pena posar-s'hi.