Isabel de Galceran: Capítol 3
III
Abans de conèixer i, millor encara, d'aficionar-me a donya Isabel, cap al tard me n'anava del cafè i emprenia el camí dels molins, defugint tota companyia. Era la meva hora d'expansió.
Per un costat i altre del camí, corria, entre marges d'herbam sempre remullat i d'atapeïts canyars, aigua encaixonada en peixeres o recs tortuosos. Els arbres i cases de sol ixent destacaven sobre un fons de color de poma que, sense il·luminar-los, clarejava malenconiosament per tots els buits del brancatge i del fullam. A sol ponent la terra s'enfosquia emmantellant amb un vel cendrós tot el contorn dels cossos, tot el fons dels camins i corriols, les mateixes siluetes de la vegetació i del caseriu, mentre el cel oferia un aspecte extraordinàriament variat i fantàstic. Allà presentava un cúmulus que pareixia una muntanya encesa, un volcà sense cràter que es consumia en brases i flam; a un costat cremaven llarguíssimes jàsseres, esteses en l'aire lleument envermellit amb llur resplendor; més amunt el cel prenia el matís semiverdós de l'aigua, i per ell nedaven amb serena impassibilitat peixos immensos de variats colors i formes estranyes. Escorços d'àngels més blancs que l'escuma, lleons i feres mai no descrites, de pèl daurat i fi com el plomissol, minotaures i figures de mig cos escometent-se en ales del vent, castells esfondrats, perspectives de vistes i poblets amb llurs campanars i torres, nedaven per damunt de mon cap; i jo mirava tot aquell escampall inexplicable de grandeses caigudes i d'éssers increïbles amb un dol intensíssim. Les darreres flamarades del sol ponent es desfeien entre la nuvolada que el cobria com una immensa corona de raigs de topazi, i son reflex estampava en els vidres i en el cristall de l'aigua clapes de llum tan desperfilades com enlluernadores. Semblava que l'astre del dia no volia deixar son domini sense l'acompanyament grandiós de tota una creació més brillant i inconcebible que la que ens rodeja. Darrera d'ell se n'anava tot el que és llum i alegria, i s'estenia pel món el vel endolat de la nit, cent voltes més negre per a qui havia contemplat, com jo, l'abundor de colors i matisos, de contorns i transparències que hi havia sembrats pel cel.
Aquell espectacle de colors que, fora d'allí, sols poden trobar-se, i encara esmicats, en les fornals o en els incendis; tot aquell panorama de creacions gegantines, suspeses en l'aire per una atracció inexplicable; la tranquil·litat que prenia la naturalesa a mon entorn; el singloteig endormiscat de l'aigua que corria per les peixeres; el cor universal i monòton que emprenien grills i granotes des de llurs ombrívols caus d'herba; el vol callat de l'ocell que anava a ajocarse; els muls carregats que passaven pel camí sorollant tristes esquelles perquè hom notés llur boirosa presència; cada una d'aquestes coses tenia per a mi una veu que em ressonava al cor com els plors de la mare ressonen en el de son infant. La naturalesa plorava i jo també.
Però quan la tristor del meu cor va trobar eco en l'altre ja no vaig pensar en la contemplació de la naturalesa inanimada. Procurava enllestir de sopar abans que mos pares, i corria a casa donya Isabel. Llavors tenien lloc les confessions íntimes que disfressadament ens fèiem un i altre.
—Vostè està trista—li deia jo.
— Per què m'ho diu, això? — responia ella tot amagant una llàgrima que traïdorament se li escapava cara avall.
—És inútil que vulgui amagar-ho. ¿No veu que jo, l'enyorança i la tristesa, les conec tant, tant! — I llavors mos ulls s'humitejaven també.
—Vostè, vostè rai!… I cregui que el compadeixo. … Però, en fi, vostè no té tampoc tan grans motius: vostè és jove; es troba amb sos pares, que l'estimen molt, a casa seva, en el mateix país on va néixer… Tot l'enyorament de la vida distreta de les grans ciutats desapareixerà així que pugui consagrar l'atenció i el pensament a treballs seriosos que li donaran honra i profit. Lo de vostè és un somni de jove.—
Én arribar aquí m'havia dit prou: ni ella en passaria, ni jo podia atrevir-me a demanar-li explicacions més clares de son malestar. La conducta de don l'alt, i res més, n'havia d'ésserla causa. Jo sabia que entre nosaltres no hi havia sinó l'atracció que uneix dos desterrats. Davant del respecte que m'imposaven les virtuts de donya Isabel, constant-me, a més a més, com era de pregon l'afecte que duia a son marit, mai no s'aixecà en mon cor una veu d'amor que no podia néixer sense l'estigma del crim.
Un vespre la vaig trobar en el moment de ficar els nens al llit. Vaig intentar quedar-me a la saleta de confiança on altres vetlles l'esperava, tot fullejant algun dels llibres que tenia sempre escampats damunt la taula rodona; però ella s'entestà que l'acompanyés.
Vam entrar al dormitori, em va fer seure en una poltrona, i, després d'acomiadar la cambrera, començà a despullar la nena petita, deixant que el nen es despullés tot sol.
Era la primera volta que jo entrava en aquell santuari, on cada nit devien baixar àngels a voladúries (com diria un conegut poeta), tant per delectar-se en els somnis puríssims dels dos nens com per aspirar la flaire, encara que agra no menys pura, de les llàgrimes de la mare. La prova d'afecte que aquella confiança representava per a mi va omplir-me de tendresa ensems que de cabòries. «Sens dubte que aquell vespre volia donya Isabel confiar-me algun secret greu i seriós. Quin seria? Què em proposaria? ¿Em fóra possible ajudar-la, aconhortar-la tan sols?» Confesso que el meu cap es perdia en un mar de dubtes i suposicions complicadíssimes.
Els nens van dir les oracions de cada nit, i, amb tant de goig com tendresa, un cop despullats, es tiraren als braços de llur mare a recollir de sos llavis la dolça rosada amb què ella regalava cada vespre aquelles tendres flors. Donya Isabel els abraçà més fortament que mai, i no els deixà al llit sense haver-los omplert de petons expressius, febrosencs, com, malgrat la bogeria que els tenia, potser mai no els havia fet.
Les meves cavil·lacions creixien; el moment s'acostava: havia d'arribar tantost els nens lliuressin el pensament al vol suavíssim del somni. Això aconseguit, donya Isabel obrí son secreter, posà la mà en el pom d'un calaixet interior, i, tancant altra volta sense treure'n res, em va demanar que eixíssim cap a la saleta on passàvem totes les vetlles. Ma confusió fou major. —
¿Per què no m'ha deixat quedar aquí com els altres dies i m'ha fet entrar al dormitori? —vaig preguntar-li amb una rialleta de candorosa malícia.
—Dispensi'm—respongué deixant-se caure en el sofà amb un decaïment tot nou en ella: — tenia por; estic nerviosa, febrosa, fora de mi… —
I, mossegant-se el mocador, aconseguí d'evitar que se li desnués el plor que l'ofegava.
Van trucar a la porta. Eren mos pares. Donya Isabel els va rebre com sempre : besà a la meva mare amb tendresa, saludà somrient a mon pare, i, amb el posat complaent de cada vespre, obrí la lacada capsa del tresillo i donà més força al llum. Tot el desconhort, tota la contorbació d'esperit que m'havia deixat entreveure, els colgà al fons de la seva ànima, i disfressà son aspecte amb el semblant rialler d'un ésser feliç. No m'era pas possible, a mi, fer-ho: les entrecelles contretes, la vista perduda, denunciaven ben bé ma profunda preocupació.
— Que no prens les teves fitxes? —em va dir el pare.
—Escapci, home! En què pensa? —afegí donya Isabel dissimulant.
I jo anava fent maquinalment el que em deien, regraciant els avisos amb una rialleta de beneit que havia de trair-me més i més. Amb quatre trumfos forts a les mans em vaig creure perdut.
— Passo— vaig dir. I, quan el meu pare els veié damunt la taula, començà a fixar-me la vista amb una mirada plena de reconvencions i sospites, ha meva mare em tocà les mans i em va preguntar si em trobava bé. Fins amb ma poca afició pel joc, aquella distracció era en mi inexplicable. «¡Donar-me així, quan sempre m'havia distingit per la meva temeritat!»
Per sort meva, entrà en aquell moment el metge de la vila, que podria substituir-me amb avantatge i calmar els recels de la mare relatius a ma salut.
I fou així: li vaig cedir el lloc, que ell acceptà de bon grat, i em vaig retirar a l'escalfapanxes per a lliurar-me a forassenyades meditacions, enfonsat en l'encoixinat d'una esplèndida butaca. El que vaig discórrer no ho sé: sols recordo que el pensament se m'estimbava i aixecava cada volta més furient, com cavall esfereït i salvatge que debades intentava refrenar.
La llenya encesa cruixia; els reflexos de les flames llampeguejaven fantàsticament en els retrats i paisatges penjats a les parets; les arracades de la làmparadescomponien la llum en refulgències de colors vivíssims; el rellotge quedava endarrerit en comptar les meves pulsacions; i, damunt de tot el que em rodejava, queia una claror suau i resplendent alhora, que mortificava ma tristesa i feia a mos ulls tràgica la fingida alegria de donya Isabel.
El tresillo anava seguint, salpicat de les eternes discussions que són els ravets i olivetes d'aquest joc. — Fulano no ha tirat a temps la sota de bastos, i és una llàstima, perquè la posta era segura. — Oh! vostè havia d'eixir de rei i arrastrar. — El joc anava mal combinat. —Ah, si hagués estat a palo curt! —
Molt més entretingudes eren les lluites que el foc sostenia a mos ulls. Aquell pujar i baixar de les flames, aquell llepar-se i travessar-se i destruir-se, aquell mudar de colors, del blau al verd, del verd al groc, i després al vermell i al morat, per a enfonsar-se en la negror del fum unes voltes i caure de sobte espalmades damunt de la llenya, escapar-se per sota, endinsar-se en la brasa viva i fugir per la fumera en glopades de llum esblanqueïda coronades d'una constel·lació vibrant de guspires i de cluquejants brasills; era tot un combat d'enjogassats follets, tan ple de vida i de misteri, que aconseguia trencar més d'una volta el discurs de les meves reflexions.
— I quan ve, don Pau? —preguntà el metge, tot servint les cartes, una vegada.
— No ho sé del cert, però espero que aviat — respongué donya Isabel.
— Sap per qué l'hi pregunto? Perqué com que veig que és a Barcelona i s'acosta Nadal…
— Que ho han dit, els diaris, que és a Barcelona?… Jugo.
—No, no ho he vist en cap periòdic; però el carter, que té la seva dona malalta, em deia que vostè havia tingut carta avui. —
Vaig veure que donya Isabel perdia els colors. —
¡És a dir que al correu no s'empatxen per a obrir la correspondència! — exclamà.
— Res d'això, senyora.
—Com diu que juga, si no té res? —va interrompre el meu pare, interessat en la jugada.
— No… sí, és veritat… si passo. … llavors, ¿com saben que el meu marit m'escriu des de Barcelona?
— Molt fàcilment: li coneixen la lletra del sobre i veuen l'estampilla de l'administració de sortida. —
Donya Isabel es tornà roja: roja de ràbia.—¡Ni la correspondència conjugal pot ser aquí completament reservada! — pensà.
I el meu pare, fixant-se en mon encaparrament i en les distraccions de la Galceran, començà a lligar caps a la seva manera i a lliurar-se a suposicions i sospites calumnioses. Quan vam eixir de la tertúlia, seguia darrera de la parella que fèiem la meva mare i jo, sense descloure els llavis; i, en acomiadar-se al peu de la meva cambra, no pogué dissimular del tot que es retirava profundament capficat.