Isabel de Galceran: Capítol 2
II
Sobre totes les famílies de la vila n'hi havia una, la dels Armengol, gairebé senyorial. L'executòria de sa antiguitat es remuntava al segle xiv, i des del xvii venia ja figurant com la primera casa de la població.
A la meva hi havia, per aquella, una veneració tradicional. Mos avis, i després mon pare, havien sempre caminat d'acord amb totes les decisions que els Armengol prenien referents a la marxa de la vila i de tots els interessos que poguessin afectar-la. L'opinió política no havia pogut destruir aquella mancomunitat de mires i tendències: a l'hereu Armengol que sortia conservador, responia un avantpassat meu conservador també; i, si per sort n'eixia un de lliberal, lliberal era també son coetani de casa. Però ¿com no, si en tota la població succeïa el mateix, exceptuada una altra família, la dels Rodon, que, rival d'aquella, es decantava, com l'altre platet de les balances, en sentit invers, amb el pes insignificant d'una migrada minoria? Paraula d'Armengol era llei a la vila, i congressos i diputacions, per més que fessin els governadors contraris, contaven sempre amb un diputat d'aquell nom, que duia, com un lord, la representació ja hereditària de son districte.
Don Pau, de qui vaig a parlar-vos, que era l'hereu Armengol corresponent a mon pare, figurava com sos avantpassats, i, pel temps a què em refereixo, anterior a la revolució de setembre, portava encara l'estendard de la vila en tots els congressos, figurant en el partit moderat. Tenia fama d'home seriós, honrat i d'erudició notable, sobretot en matèria d'impostos i agricultura, úniques coses que el feien parlar davant la representació del país. En les altres, era dels que deien sí o no, segons a son partit convenia.
De figura arrogant, temperament fort, home nervut i bru, agradava a les dames per aquell sentiment del contrast que tant les atreu a tot allò que revela força i virior. Era, a més a més, alegre i intencionat en les converses, feia gala d'aquell escepticisme que quasi sempre escau bé entre la gent que essent vulgar no es té per tal, i, amb sa activitat i perseverança a servir els amics, havia conquistat moltes simpaties. Acostumat a tractar molt i a conèixer homes de tota mena, sabia millor que ningú quants punts calçaven sos conveïns i què li calia per a fruir entre ells la fama de sos avantpassats. No parava mai: tan aviat era a Madrid, com a la vila, com a Barcelona, sobretot a Barcelona. La política, les exigències de l'amistat i la vigilància de ses pròpies empreses, entre les quals constantment n'hi havia de noves o en peu de marxa, eren, al dir de la gent, causa d'aquell anar i venir continus.
Tenia dos fills, menudets encara, i una muller encisadora. De família distingidíssima, criada i educada a la Cort, donya Isabel de Galceran, si no trigà a descobrir que son espòs no l'estimava com ella es mereixia, comprengué també ben aviat els deures que sa dissort li imposava, i es revestí de forces per a amagar sa desgràcia, fins a tal punt que hom la creia indiferent. Totes mes veïnes ho deien: —Don Pau no en podia triar una altra de millor. Prou ho va entendre, buscant-la a ciutat; que el que és a la vila no n'hauria pas trobat cap que sabés pendre tan a la galana les estades del marit a fora.—
Per ma part dec dir que jo, lluny de judicar-la indiferent, la creia, al contrari, molt enamorada de don Pau. Quan estaven junts es veia ben clar; i, si després ningú no la sentia queixar-se de tan repetides absències, hi havia motiu per a atribuir-ho a fredor? ¿Per ventura havia de bescantar la conducta del seu marit ni exposar a la plaça pública els més íntims secrets del seu cor? Jo veia més virtut en aquest silenci i estudiat fingiment que en els escarafalls i publicitats que hauria fet en semblant cas qualsevulla de mes veïnes, sense atendre a si posava o no en ridícul o en mal lloc el seu marit. Però, si ho arribo a dir, ben segur que em treuen els ulls.
Veia, a més a més, en aquelles apreciacions, bona cosa de rivalitat i no poc d'enveja. Al cap i a la fi, totes mes veïnes havien de conèixer que donya Isabel els portava avantatge en elegància i boniquesa. No dic també en altres coses perquè aquestes dues, per al cas, basten. Que fos més instruïda, més intel·ligent, més dolça o més caritativa, no havien d'envejar-ho tant, perquè… això sempre és més discutible i mai no tant patent. Més bella i elegant, ¿qui podia dubtar-ho? Si com a figura era una estàtua grega! de cos ben format, coll robust i flexible, cap petitet i arrodonit amb gràcia… I, com a elegant, no sé què dir-vos. Cada cop que la veia per aquells carrers em sorprenia com la troballa d'una joia artística dins d'una barraca de pastor. En què consistia no ho sé, perquè no m'entretenia a examinar-la en detall. Em recordo que el seu conjunt respirava una distinció, una majestat, un cert caient i desembaràs lleuger que jo no veia en les altres dones. Sé que vestia quasi sempre de negre, i que, comunament, portava en el capell un vel blanc, llarg, esplèndid, amb què solia arrebossar-se tot el cap, deixant entreveure el rostre com nedant per un núvol d'aquells que semblen fets perquè puguem esguardar millor el sol. En fi, no vull parlar-vos de sos ulls negres i expressius, del seu nas grec, d'aquella boca fresca com rosa de maig, d'aquelles mans plenes de clotets i suaument estiradetes, ni d'aquella manera d'abaixar el cap i de moure els braços, perquè no creguéssiu que la veia amb ulls d'enamorat, com deia alguna amiga meva. El que puc assegurar és que, tant com desagradava a ses conveïnes, donya Isabel agradava als homes de tota mena; i, respecte a mi, dec afegir-vos que, sia perquè amb sa conversa sempre entretinguda em distreia, sia perquè amb les distincions i elogis que em prodigava em guanyés el cor, la veritat és que allí, únicament al seu costat, em passaven lleugeres les hores.
L'amistat tradicional que, com abans he dit, hi havia entre els Armengol i els de casa, feia que mos pares i jo anéssim a passar amb aquella família gairebé totes les vetlles. La mare i jo teníem una gran idea de donya Isabel, ensems que simpatitzàvem poc amb don Pau. El pare ben al contrari: sia perquè l'agraïment el cegués, sia perquè en sa sang es conservés millor que en la meva l'esperit tradicionalista de família, acceptava de pla tots els judicis favorables a l'hereu Armengol i, en sos entusiasmes, no li semblaven injustes les apreciacions contràries a donya Isabel. Per més que aquesta hagués estimat el seu marit, mai, al meu pare, no li hauria semblat prou. La veia alegre, enraonadora, sempre disposada a riure i a seguir qualsevol broma, hi fos o no hi fos son marit, i, sols per això, la judicava, com tot el poble, lleugera, freda de cor i, en una paraula, cap de pardals. Jo, que en aquell temps no tenia prou experiència de la vida ni havia pensat mai seriosament en la causa de certes diferències de criteri que poden notar-se entre la gent de ciutat i la de fora, no sabia explicarme per què el meu pare donava tanta importància a certes manifestacions de caràcter que no tenen res que veure amb la consciència ni amb el sentiment. Però ara ho he comprès tot: ara sé ja que enlloc no és tan necessari subjectar els actes humans al patró que les preocupacions han cuidat de tallar, com a les poblacions petites, d'on es diu que és tan lliure la vida. Enlloc no viu tan encadenada l'expansió, enlloc hi ha menys ingenuïtat ni tanta hipocresia, ha virtut alegre és allí un contrasentit tan gran com el poder sostenir una discussió, en el camp de les idees, sense caure en personalitats ni entrar en el sagrat de les intencions. Allò d'haver anat a estudi junts, i créixer i envellir junts sempre, fa que uns i altres, recíprocament, es vegin no com homes, sinó com biografies ambulants que se saben de cor, i les idees i sentiments han d'aparèixer estretament lligats amb els actes o interessos que, segons la biografia, deurien tenir. Guardi's, doncs, qui passi per seriós, de gastar una broma, si no vol que la hi prenguin per burla; guardi's de ballar la qui té fama de devota.
Heus aquí per què donya Isabel, educada en altres principis que li permetien manifestar el fons alegre del seu caràcter sens perjudici de sos íntims sentiments, que no creia necessari mostrar al públic, era mal judicada, mal compresa; heus aquí per què jo mateix, acostumat poc més o menys com ella, em sentia com oprimit i esmaperdut en haver de guardar la serietat impròpia que se m'exigia pel mer fet d'haver acabat els estudis; heus aquí per què, entre donya Isabel i jo s'establí, sense dir-nos-ho, un secret corrent de mútua intel·ligència, que originà ben aviat una forta simpatia.
A voltes em lliurava a imaginacions més o menys fundades, a somnis més o menys il·lusoris; i quan deixava córrer per entre les secretes elucubracions de l'esperit el doll suau del sentiment, enlairava aquella dona a tipus i m'enlairava a tipus jo mateix, encadenant la seva sort a la meva i atribuint a la dama el mateix estat d'ànim, els mateixos desigs que jo tenia. Era ella una flor exòtica que enyorava un altre sol, com jo mateix: el reconet de sa casa, com per a mi mon despatx, era l'hivernacle on aconseguia respirar amb un xic de llibertat. Fora d'allí, cloïa ses fulles i tsentia la cremor de l'atmosfera gelada.
No hi havia dubte: ni l'un ni l'altre no érem per a aquell món: no el compreníem, ni ell ens podia comprendre.
En semblant estat d'ànim, podeu pensar com m'afalagarien aquells monòlegs en què espremia, sense adonar-me'n, tot el fel de ma dissort, barrejat amb la mel d'una il·lusió encisadora. Perquè jo no sé si haveu provat mai el gust que dóna considerar-se víctima o màrtir de la sort i creure que us acompanya en la desgràcia una dama misteriosa que us imagineu bella, de sentiments delicats, d'intel·ligència superior i d'una discreció no desmentida mai. ¿Qui, de vint a vint-i-cinc anys, no ha passat per aquest romanticisme, no sigui sinó en certs dies de tristor? ¿Qui no s'ha sentit atret per la mirada melangiosa d'una dona i no ha llegit en sos ulls tota la història d'un martiri ignorat?
Doncs aquest efecte l'experimentava jo cada vespre davant d'aquella dama, sense poder penetrar mai el fons de son misteriós caràcter; i, entremig d'aquestes impressions, passava tot un dia de soledat, d'ensopiment; ma vista clavada en els rengles de llibres que, mig desmaiats; es sostenien uns amb altres en els prestatges de ma desordenada biblioteca; l'oïda mig condormida pel ritme immutable d'un rellotge de pesos; damunt ma taula papers i diaris en trista confusió: res que em demanés un esforç, res que pogués esvair-me la boira que m'embolcallava l'enteniment.
Imagineu-me així, i confesseu que, si em capficava tant per donya Isabel, l'única dona que se'm presentava allí amb l'aurèola del misteri i aquella tan grata al cor per a un pobre expatriat, no era gens estrany.
